dissabte, 5 de juny de 2010

PARLAMENT



En primer lloc felicitar els guanyadors dels Premis Literaris de la Crítica Valenciana. També per a ells és una nit memorable que guardaran per sempre en la seua memòria, i és una satisfacció per l’obra ben feta. I saludar la presència de la Regidora de Cultura d’Artana.
La veritat és que ser homenatjat crea un dilema. Hom es qüestiona si el treball que ha fet al llarg de la seua vida es mereix un reconeixement públic i, alhora, té la satisfacció, més o menys dissimulada, de rebre’l. Jo ho deixe al criteri dels presents i a la valoració de les generacions futures. Tant de bo, alguna de les coses que he fet, servira d’exemple perquè les noves generacions s’hi pugueren emmirallar, tant en la part literària com en la part humana i en els valors que he intentat de transmetre a través del meu treball constant, sempre amb la satisfacció voluntariosa de produir la millor obra possible per al públic al qual ha anat destinada… Però, com va nàixer aquesta vocació literària?
Us contaré una petita anècdota. Potser molt significativa, però. Cap als nou anys, un amic veí meu i jo, asseguts al llindar de ma casa, vam elucubrar com es devia escriure el nom de Joan. I, amb l’única referència de l’ortografia i la fonètica castellanes, vam concloure que aquell nom, amb el so de la ‘j valenciana’, no es podia transcriure. Per sort, quan vaig anar a estudiar al col·legi dels carmelites de Vila-real, m’hi vaig trobar amb dos religiosos als quals vull retre un sentit i públic homenatge. Eren els germans Òria, Enric i Josep Maria, d’Almassora, que havien cursat estudis de valencià en Lo Rat Penat. Ells em van deixar la revista Sicània, potser per a molts dels presents desconeguda, i a través d’ella vaig anar descobrint que aquella llengua tenia la seua pròpia ortografia, la seua sintaxi i que, naturalment, es podia escriure el nom de Joan i tots els sons propis de la llengua. Més tarda, em vaig subscriure a Valencia cultural, a través de la qual vaig conéixer Vicent Badia Marín. Després a Gorg, revista que corregia el recordat i admirat Enric Valor, i a Les nostres faulelles, on s’hi van estrenar literàriament futurs i notables escriptors. El meu compromís em va impulsar a formar part del professorat de l’Institut de Ciències de l’Educació, de la Universitat de València, per cobrir la demanda de milers de professors, desitjosos d’aconseguir l’aptitud en valencià. I el mateix compromís amb la llengua i cultura nostres, sent director de l’antic col·legi Cervantes de Borriana, ara Penyagolosa, em va empényer al fet que, recolzat pel claustre i l’AMPA, implantàrem l’ensenyament en valencià , capdavanter en dita ciutat, al qual després anaren afegint-se la resta de centres públics i, fa uns anys, un dels col·legis concertats… I col·laborant en l’ABC, quan em vaig traslladar d’Artana a Borriana, entitat que assumí la defensa de la nostra llengua i cultura.
Em pregunte si tot aquest compromís té res a veure, inconscientment, amb el paradís perdut de la infància. En la riquesa del llenguatge que vaig aprendre en casa i al carrer. En concret a Artana, de carrers estrets o amples, plans o costeruts, on s’emcimbella el blanc i simètric calvari i el castell enderrocat on imaginàvem milers d’aventures. Artana, enclavada en la seua vall, d’horta i tarongerar, delimitada per l’Ombria d’alzines sureres i pinades, per la Solana i la Serra Creu, d’oliveres i garrofers. En aquest bell paratge hi ha les meues arrels i les referències vivencials, de paraules, jocs i mites. Des del baladre collit a la rambla, amb què els majorals enramaven els carrers a les festes, fins el teuladí que aletejava descarat pels carrers, l’enlluernador sol del ple de l’estiu o la rosada que emblanquinava els  camps al matí… Paraules que van conformar aquell paradís infantil que només més tard em vaig adonar que estava perdut en un temps de foscor democràtica, intel·lectual, social, nacional i humana… 
I vaig decidir recuperar les paraules referencials de la meua infantesa, perquè només elles ens poden salvar de la debacle com a poble, tot transmetent-les a través de la literatura a fi que els lectors no solament hi troben el plaer del seu significat sinó les vivències que comporten i amaguen. És per això que la meua novel·la més significativa rememora el baladre, l’olor aspra dels canyars de la rambla, la flaire de les herbes aromàtiques de muntanya o dels pins i alzines dels boscos.
Vaig tindre la sort, arribada la democràcia, de quedar finalista en els premis Ciutat de València amb Mor una vida, es trenca un amor. Amb l’entrada de la llengua en en projecte curricular, tot començà a rutllar de manera natural amb l’ajuda complemnetària de les editorials. A la primera novel·la van seguir noves històries, diverses, tot intercalant fets històrics: L’anell del papa Luna, El crist romànic o L’antiquari i la papallona de la mort; ciència-ficció: La tornada del cometa Halley o La venjança dels criptosaures. L’arribada dels xips van donar origen a L’ordinador màgic, La mirada clònica, Xantal, la xica digital… Però, la imaginació ha d’estar oberta a totes les possibilitats. La memòria històrica recent: El secret del collar de diamants, o la més llunyana: La maledicció del graal càtar, la pluriculturalitat: Camí sense retorn, o la problemàtica juvenil: La vida secreta de Marta o Pou sense fons on the rocks… I ha d’estar compromesa amb la realitat més actual: La violinista de París. En la literatura infantil sempre he buscat combinar imaginació, diversió i valors. Així en L’avi Sòcrates i la bruixa Elisenda, com en L’autobús d’aniràs i no tornaràs o en Mussa, el fill de Barba-rossa
No és només l’amor romàntic, sinó la seua possibilitat com a eina de treball, de relació social, la que m’ha impulsat a escriure. Ha estat aquest signe d’identitat que crec útil per als temps moderns, enmig de la globalització, el que m’ha dut a donar el bo i millor que la meua intel·ligència, la imaginació i la constància, han estat capaços de donar… Tant de bo també hi comptàrem amb la mateixa voluntat i l’esforç de totes les institucions. Cal que si tots estem per la labor de redreçar la nostra identitat, treballem en comú, remant en el mateix sentit, que la situació social de la llengua no és encara tan bona com caldria desitjar. No és la confrontació, ni la subordinació, sinó la col·laboració entre totes les institucions, des dels municipis fins al Govern de la Generalitat, i des de l’escola fins a la Universitat, si no volem autoextingir-nos com a poble diferenciat. Com diu Raimon, ‘qui perd els orígens, perd la indentitat’. Cal arribar a acords entre les institucions autonòmiques del nord, del sud i de llevant. Estic pensant en la institució Ramon Llull, de projecció de la nostra cultura cap al món l’exterior, i en els mitjans de comunicació escrits, televisius i radiofònics, perquè en tota la nostra àrea lingüística siga possible la intercomunicació, que és una manera de conéixer-nos i de trencar barreres i tòpics.
En fi, si el meu treball voluntariós ha estat bo, vosaltres sou els qui l’heu de valorar. Si alguna cosa no he fet bé, espere que m’ho perdoneu. Quan u ho fa perquè estima, i respecta allò que estima, bé es deu meréixer la vostra comprensió… Justament ha dit avui Ferran Adrià, en Els matins de Josep Cuní: ‘Les conseqüències del que jo he fet, potser siguin importants. Però jo sóc una persona normal’.
Tant de bo que aquests actes, en què es premia uns autors, duren anys i panys. Que poguem congratular-nos de la gent que posa tot el seu esforç i treball al servei de la nostra literatura, com d’altres el posen al servei d’altres facetes de l’activitat humana, perquè serà la millor mostra de la nostra vitalitat com a país, i en el cas que ens ocupa, de la nostra creativitat literària.

Moltes gràcies.   

Torna al BLOC.

                                                                                   

Cap comentari:

Publica un comentari